TERESA RIBA
“Quan acabo les peces, ja formen part del món, són elles qui s’expressen, qui es relacionen creant imatges, de lectures diferents, creen espais on el temps es pot parar i poden passar coses. Cadascú té la seva manera de veure-les. Aquest és el miracle de l’art, obrir portes, a sentiments, donar ales, sentir-nos vius.”
ESCULTURA
L’escultura és el punt mig, on el pes desapareix en l’espai, on la matèria i totes les seves qualitats es transformen en pensaments, emocions, vivències per donar pas a l’aire que respirem.
DIBUIX
El dibuix és el moment màgic on captar el gest, la mirada, l’instant que pot ser etern mentre la teva mirada aguanti la seva, mentre en aquell gest hi veus el seu abans i el seu després.
ESCULTURA
L’escultura és el punt mig, on el pes desapareix en l’espai, on la matèria i totes les seves qualitats es transformen en pensaments, emocions, vivències per donar pas a l’aire que respirem.
DIBUIX
El dibuix és el moment màgic on captar el gest, la mirada, l’instant que pot ser etern mentre la teva mirada aguanti la seva, mentre en aquell gest hi veus el seu abans i el seu després.
PROCÉS
Faig petits esbossos de dibuix o escultures, que a voltes sols m’entenc jo, captant així la idea ràpida, per després començar la peça. Busco ritmes, petits detalls, moviments, emocions i sobretot mirades, que em transportin al caràcter del personatge.
ESCULTURA
A mesura que trec material, la vaig despullant, a mesura que m’embruto deixant lliscar el fang per les mans, a mesura que m’endinso en la textura, la humitat, les olors i l’esforç, a mesura que em deixo portar per la seva saviesa i em vaig fonent amb ella, aprenc d’ella mentre em trobo jo mateixa, a través del treball del contacte amb la matèria, he après a entendre-la, respectar-la, estimar-la, m’ha donat ales, per deixar-me volar.
L’escultura és treball amb les mans, és aprenentatge de mestres, és diàleg amb la natura i nosaltres
La matèria és la meva mestra, les lleis de la natura són els meus paranys a superar, les seves qualitats són els meus aliats, treballant amb la terra, les pedres, la fusta, que puc fer jo que no em donin elles. És ofici ancestral, ofici d’hores en contacte amb els millors mestres, els materials,la gravetat, el pes, l’espai.
Ells t’ensenyen, t’aturen, et fan arriscar, t’empenten, t’atrauen, t’orienten per camins, decisions, et donen el ritme i pas a pas, es deixen transformar a les teves mans i canvien de forma, de colors de textures, i et donen tota la seva noblesa, la seva força que a voltes és transforma amb un subtil núvol blanc.
DIBUIX
En el dibuix, la mirada del personatge, el seu gest, subtil, sinuós, ferm, tremolós, serè,…..;el to fosc d’una ombra, el traç que voreja una galta, el punt de llum dins l’ull, la ratllada ràpida, les línies que donen ritmes que es confonen i s’entrelliguen, que sembla que es trobin i s’escapin, els blancs bruts que envaeixen l’espai i el transformen; els nervis que passo, les lluites entre forma i expressió, entre el que crec voler i el que surt, decisions, pensaments que m’arriben.
Les meves mirades i les seves,
que es transformen i em transformen;
el diàleg entre línies,
les mans que dibuixen i esborren.
Espais en blanc, espais de temps on el vaig mirant i em mira, on el veig i em veu on de cop m’hi veig sense saber-ho, on m’hi sento pensant ser fora.
Moments on deixo de lluitar, el pensament desapareix, moments on tot flueix, i em transporta.
Moments on el temps es para perquè sóc dins l’ara.
Moments on connecto en el dibuix , en el meu interior, en un coneixement universal que portem tots dins.
És llavors quan surten les línies i dibuixen el que és, el que veiem, el que sabem sense saber-ho.
És llavors quan em parla i m’ensenya el que en el fons necessito i de qui sóc sense saber-ho.
I… a vegades em pregunto, qui l’ha fet.
El dibuix no és el que veiem,
sinó el que sentim quan el mirem.
ELNA
L’Elna cobra vida davant de qui la mira, és ella qui es relaciona amb l’espectador, amb l’espai i amb mirades d’altres disciplines artístiques.