Mai no hagués pensat que els estudis marians —Mariologia els anomena la teologia catòlica—, adquirissin tanta actualitat i, encara menys, que fos gràcies a polítics que es presenten com a laïcistes, republicans i d’esquerres i, en alguns casos, ateus. Que aquesta revitalització sigui deguda a polítics de dretes podria passar, però ¿d’esquerres? Sona sospitós. No és gaire coherent que, ateses aquestes notes amb què unten la seva identitat, polítics esquerranosos dediquin medalles d’or a una verge sagrada. Més aviat sembla una estampa d’aquella Espanya negra que tan bé dibuixava l’asturià Darío de Regoyos, i retratava fantàsticament en el franquisme Cristina García Rodero.

És que resultarà que els que més saben de verges i d’altres espècies evanescents i inabastables són els polítics, molt més que aquells que caminen el dia olorant la mentida de l’Altíssim. Qui ho havia de dir! Aquesta penya sembla tocada per una aura divina i que per osmosi sobrenatural obtingués uns coneixements que fins ara només eren accessibles a místics i pastorets de cor pur i cast com els canyissos d’aigua dolça. Però, un polític, embornal potencial de totes les sevícies possibles? Au, va!

Parlen amb tanta seguretat de la Mare de Déu —travestida en verge del Rosari, del Rocío, del Pilar o dels Dolors—, com si haguessin passat la vida festejant-la en la intimitat. Li dediquen medalles d’or i de plata i la consideren més eficaç per resoldre els problemes laborals i econòmics que el Fons Monetari Internacional, l’IBEX-35, la Patronal, el Sindicalisme i la lluita de classes. Més resolutiva, fins i tot, que els ministres d’economia, d’assumptes socials o del que s’escaigui. De fet, la ministra Fátima Báñez va ser tan humil que les millores en l’economia espanyola, i que van acabar amb la crisi que no va voler nomenar mai Zapatero, ella les va atribuir a la Verge del Rocío. Per res a la seva persona, i això que té nom de verge amb pedigrí.

La veritat és que ningú s’ha llençat tantes vegades a aquesta piscina probàtica com Jorge Fernández Díaz. No obstant això, aquest integrista, exministre d’Interior, mai va sostenir que la llei Mordassa del 2015, la creació de la “policia patriòtica” contra els independentistes o la utilització de la policia amb fins partidistes, es deuria a un “buf instigador” de la verge. Tot i així, no va dubtar un moment a concedir medalles a verges de tota mena encara que sempre fos la mateixa amb diferent nom. Per ordre del seu ministeri es va lliurar la Creu de Plata de la Guàrdia Civil a la Verge dels Dolors d’Archidona (Màlaga) i la medalla del mèrit policial a La nostra Senyora Maria Santíssima de l’Amor. El seu clònic successor en el càrrec, Fra Zoido, seguint idèntica ruta nacionalcatòlica, condecoraria a la Confraria del Crist de la Legió i va concedir la Medalla de la Guàrdia Civil a la Verge del Pilar.

Ignoro què tenen aquestes verges per incitar aquests mereixements. Sí que imagino les subtileses de pa sucat amb oli que acullen els cervells unicel·lulars dels llepaciris que els atorguen. Procedeixen de la claveguera del nacionalcatolicisme, és a dir, de la ignorància, de la manca de crítica i del fetitxisme integrista de la fe. Amb aquesta base cranial estampar bajanades és el preceptiu.

No ho és, no ho hauria de ser, en gent com Iglesias i Monedero, a més de Kichi i Teresa Rodríguez, els cordons umbilicals dels quals no semblen connectar amb el líquid tòxic del feixisme de la fe que era el nacionalcatolicisme. Per això causa perplexitat que adoptin postures integristes com les d’aquests il·lustres llepaciris anteriors.

El problema augmenta en comprovar que aquesta plèiade de Podemites intenta superar els anteriors en la defensa d’una verge, en aquest cas, de la Mare de Déu del Rocío, a qui a Cadis els pescadors tenen fervor especial per raons que els politòlegs i sociòlegs de Podem han aclarit d’una manera tan rocambolesca com insòlita.

El fet es va iniciar per on comencen tots els desastres, doncs ja deia sant Tomàs que només l’estupidesa és pecat. Kichi, alcalde de Cadis, va concedir la medalla d’or a la Verge del Rocío, desafiant, no només la teoria de la gravetat, sinó el text de la Constitució, garant, encara que només sigui en paper, de la neutralitat amb què les institucions públiques de l’Estat han d’actuar en aquesta matèria. Hauria estat fàcil dir a Kichi, “Kichi, tio, l’has cagat”, però no. Rodríguez, Monedero i Iglesias li van donar tant d’aire que el van inflar com a la granota del conte: “Kichi, ets el millor”.

Veure per sorprendre’s. Perquè, si Báñez, Fernández i Zoido van limitar la seva pietat de guineu a donar medalles a éssers inexistents sense més explicacions teològiques, la trilateral de Podem s’ha enfangat intentant justificar la que va concedir un dels seus, basant-se en unes farinetes de fal·làcies indigestes.

Kichi va encertar perquè la Verge del Rocío és una verge de pobres, del poble, i no dels rics panxacontents. Monedero dixit. I, també, perquè Kichi ha reivindicat una verge d’esquerres, marxista, que no de dretes. Iglesias “redixit”.

Aquestes subtileses aplicades a la verge Maria, ara, verge del Rocío, no va ser capaç ni tan sols d’imaginar-les un dels majors coneixedors de la mare de Jesús —verge abans, durant i després del part—, el franciscà Duns Scoto (1265-1308) , doctor subtil i marià, que, si hagués viscut aquest segle hagués gaudit com una anguila en un fangar de merda i, per descomptat, hauria militat a Podem, sector Kichi, amant del poble i confrare, és clar.

Arribats a aquest punt, atesos els coneixements teològics que de la verge Maria mostren tenir aquests circumspectes representants de Podem, seria bo que en un proper Congrés Mariano, dels que fan els catòlics, assistissin amb una ponència dissertant sobre els favors de la Verge del Rocío concedits als pescadors de Cadis.

Acabo amb una anècdota ben il·lustrativa. Durant la revolució mexicana, encapçalada per Pancho Villa, a més d’afusellar l’enemic, també, hi va haver judicis i afusellaments d’imatges de Verges. Antonio Garci ho explica al seu llibre Bajanades cèlebres a la història de Mèxic. Tant que el seu autor parlarà de”guerra de les verges“. Les protagonistes van ser la Verge de Guadalupe, estendard dels insurgents i la Verge dels Remeis, dels realistes, i a qui el virrei Venegas li va donar el grau militar de “Generala”.

Quan es conqueria una ciutat, cadascun dels bàndols sotmetia a judici les imatges i figures de guix o fusta de la verge dels seus adversaris. Primer, eren degradades com a caps militars i, després, sentenciades a “mort” per “traïció”. Finalment, un escamot d’execució les crivellava.

Després de la derrota d’una de les principals forces insurgents, l’arquebisbe de Ciutat de Mèxic va organitzar una processó per passejar la Generala per davant del temple de la Guadalupana per mostrar la seva supremacia i sotmetre-la a humiliació.

És probable que les ximpleries confessionals protagonitzades pels polítics actuals no arribin a l’alçada sublim de la colla mexicana, però, en el fons, beuen a la mateixa font de l’obscurantisme i de la superstició religiosa. Una font de la qual, sens dubte, tornaran a emborratxar-se d’integrisme catòlic les autoritats bilbaïnes doblegant l’espinada davant de la mare de Begoña i, per descomptat, els peripatètics alcalde i regidors d’Iruña participant en la processó de sant Fermí. En definitiva, la colla confessional catòlica elevada a categoria universal de l’estupidesa.